VII TROBADA EMPRESA CENTRE EDUCATIU
ESCOLA FP “LA SAFOR”, COOP.V. de Beniarjó
El dijous dia 26 de maig de 2011 a les 20 hores, es celebrà al Centre de Fp La Safor, la VII Trobada Empresa-Centre educatiu amb una assistència de 130 persones entre empreses, alumnat, pares/mares i professorat.
Na Isabel Díaz Ruiz, directora del Centre donà la benvinguda als assistents valorant la importància de la col·laboració de les empreses en la formació de l’alumnat del Centre.
A continuació es presentà al ponent d’aquesta Trobada En Joan Gaspar Marqués, que en els seus principis treballà durant dos anys com a professor en el nostre Centre (1976-1978).
Considerem que la seua presència com a ponent fou tot un luxe no sols per la seua trajectòria professional, sinó per la seua qualitat humana i filantropia.
Cal ressaltar la seua tasca docent durant més de 30 anys com a professor de Filosofia de Batxillerat en l’IES José Segrelles d’Albaida, en l’IES Domingo Ribero de Canàries, a més d’ocupar durant 6 cursos el càrrec de Cap d’Estudis i durant 17 cursos el de Director de l’esmentat IES José Segrelles. La ponenda exposada tenia el títol de “Educació cívica i responsabilitat”.
En acabar la ponenda, s’entregà el premi al guanyador del III Concurs de Graffitis organitzat per l’Escola FP “La Safor”, Marc Bañuls Blanco.
Per finalitzar, com a colofó s’oferí un vi d’honor als jardins de l’Escola per als assistents amb l’agradable actuació de la cantant saforenca Cristina Ases.
La ponenda exposada tenia el títol de “Educació cívica i responsabilitat” i sintèticament us presente un extracte de la seua ponenda:
EDUCACIÓ CÍVICA I RESPONSABILITAT
Educació cívica, la preparació que faculta per a viure políticament amb els demés en la ciutat democràtica, participant en la gestió paritària dels assumptes públics i amb capacitat de distingir entre allò just i allò injust.
El concepte d’educació així és sinònim d’ètica o moral perquè afecta a la manera de ser, al caràcter , la forja del caràcter.
Des dels inicis de la filosofia, en la seva dimensió ètica, s’ocupa de la forja del caràcter de les persones tant en l’àmbit individual com social. Els savis grecs no entenien l’ètica (àmbit individual ) sense la política (àmbit social o públic); són complementaris. De fet “política” ve del grec “polis”(ciutat-estat) i passa al llatí “civitas” que arriba a nosaltres ciutat, ciutadania, ciutadà, cívic.
Estem referint-nos a l’àmbit social de l’ésser humà. Aristòtil el definia com “zoón politikón”, animal social. Aquest és el sentit del terme polític, un ser social.
No és correcte fer ús de l’expressió “apolític”, perquè es nega la segon naturalesa humana, la social.
Política és,doncs, la participació legítima i necessària en els assumptes públics. La societat és l’espai dels sers humans que conviuen i es relacionen segons la seva manera de ser, segons el seu caràcter. Aquest espai és el del ciutadà.
La ciutadania és un concepte polisèmic, un producte cultural subjecte a la historicitat; ha anat construint-se amb sentits diferents.
- Així des de la modernitat, la ciutadania és l’estatus que gaudeixen tots i cadascú dels individus d’una societat de persones lliures, definida per un conjunt de drets i deures estipulats per la llei i garantits per les institucions
Som ciutadans, però quin tipus de ciutadans volem ser?. Ciutadans d’un país democràtic; ciutadans amb unes qualitats que conformen una manera peculiar de ser i conviure amb els demés, que Aristòtil anomenava “virtut”( areté).
Allò que una cosa/ persona ha de tenir per a funcionar de forma excel·lent i per a complir satisfactòriament la finalitat a la que esta destinada.
Perquè l’espai del ciutadà és públic, seran “virtuts públiques” amb la finalitat d’aconseguir l’excel·lència en la manera de viure/conviure.
L’espai de la felicitat col·lectiva és el de la justícia; els drets de la igualtat i la llibertat, són una tasca de tots i les virtuts indissociables de la democràcia, la SOLIDARITAT, la TOLERÀNCIA, i la RESPONSABILITAT; i avui s’afegeix una altra, encara que diferent, la PROFESSIONALITAT (el virtuós del seu treball).
La SOLIDARITAT és un complement i compensació de la justícia. Es tracta d’actituds que contraresten les limitacions de la justícia, perquè les lleis justes no sempre afavoreixen al més necessitat, ni guanya qui ha de guanyar.
La fidelitat a l’amic/ga, la comprensió dels maltractats, l’ajuda als perseguits, l’aposta per les causes impopulars o perdudes ... tot açò no constitueix un deure de justícia, però sí un deure de solidaritat. Una forma de compensar les injustícies i de fomentar un sentit de la justícia inexistent.
La solidaritat ha de ser selectiva, i el criteri de selecció ha de ser el principi de la diferència : els altres més pobres i marginats.
La TOLERANCIA és la virtut indiscutible de la democràcia pluralista, perquè ser intolerant condueix al totalitarisme. El respecte als demés, la convicció de que ningú te la raó absoluta, són el fonament de ser tolerant .
Una societat plural descansa en el reconeixement de les diferències, de la diversitat de costums i formes de vida.
El respecte no sols és un deure, és una necessitat. Ja que ningú te el monopoli de la raó, és precís i inevitable escoltar opinions alienes, dialogar, contrastar opinions. La participació és un requisit ineludible del govern i del progrés democràtic.
La RESPONSABILITAT. Sols qui decideix autònomament preferint entre dues o més possibilitats està en condicions de respondre d’allò que fa. Cap ser humà -major d’edat- pot escapar-se de tenir que respondre d’alguna cosa davant d’algú. Tots estem relacionats i l’autonomia mai és absoluta, per això les relacions socials constitueixen una xarxa d’interdependències que exigeixen tenir que respondre. Cadascú ha de donar compte dels seus actes i tots han d’anar encaminats a la consecució del bé de tots
La PROFESSIONALITAT no és una virtut pública com les que hem vist, però es podria considerar com l’expressió de la responsabilitat en el treball ben fet.
Un bon professional respon dels seus actes en benefici de l’obra ben feta, sense substituir aquesta finalitat per altres interessos més egoistes i beneficiosos per a ell.
Un bon professional no es conforma finalitzar l’obra el més aviat possible i arreu amb la finalitat d’obtenir més guanys.
A un bon professional sí l’importa l’obra ben feta i gaudeix d’esta com un èxit; satisfet i content de sí mateix.
Hem d’anar fent tot el possible i, fins i tot, l’impossible per aconseguir bons ciutadans amb innegable professionalitat.